Jordi Aguilera
Advocat soci fundador de CUCH-AGUILERA LEGAL, especialista en dret del sector públic.
Smart City, ODS, Agenda Urbana i Next Generation: relació jurídica entre ells
D’un temps ençà hem vist que el concepte “smart city” està molt present en el discurs polític, econòmic i social: congressos mundials, reptes de futur, digitalització, big data… Més recentment, sentir parlar de Smart city és sentir parlar de conceptes com Objectius de desenvolupament sostenible (ODS), agenda urbana o Cimera de París. No obstant això, potser no som conscients de la relació que hi ha entre tots ells: com impacten les cimeres dels líders polítics internacionals, que adopten acords que sembla que mai es compleixen, en la solució dels problemes reals dels veïns i veïnes dels nostres pobles i ciutats (pol·lució, col·lapses als accessos a la ciutat, preus de l’habitatge, desigualtats socials…)? realment fan alguna cosa?
Ara sembla que els fons Next Generation han de permetre que tot això sigui possible. Serà realment així? Quina relació hi ha entre ells? Hi ha algun marc jurídic que ho ordeni?
En aquest article intentarem donar algunes respostes a aquestes qüestions.
1.- Introducció: des de les primeres ciutats fins a la ciutat d’avui.
Hi ha un cert consens a situar l’inici de les civilitzacions urbanes en els anys 3500-3000 AC, encara que lògicament, les ciutats de llavors no tenien res a veure amb la ciutat actual: podria dir-se que, a banda del fet d’acumular molta gent a un espai reduït o delimitat, avui la ciutat no té res en comú amb la ciutat primigènia. La seva evolució, al marge de les causes que hagi pogut tenir a cada moment i lloc del planeta, sempre ha anat associada al progrés tecnològic: muralles, sanejament, edificació en vertical, il·luminació, ús del subsòl… els grans avenços en el fenomen urbà s’han basat sempre en l’ús de tecnologies innovadores del moment.
Aquest ús de la tecnologia ha permès millors condicions de vida i, per tant, ha estat motor d’atracció de més població, donant lloc al creixement de les ciutats.
Aquest creixement de les ciutats ha estat exponencial a partir de la revolució industrial: gràcies a ella, en els darrers 300 anys les ciutats han crescut i mutat molt més que en els 3000 anys anteriors. Aquest creixement ha fet que, segons l’FMI, el 2008 la població urbana va superar la rural a nivell mundial.
Tot i això, aquestes ciutats d’avui ofereixen cares molt diferents, ja que al costat de ciutats amb una elevada renda per càpita, serveis públics de primer nivell, i una oferta cultural i lúdica envejable, n’hi ha d’altres sense ni tan sols unes xarxes d’aigua potable o sanejament adequades , amb alts nivells de contaminació i sense accés als serveis educatius i sanitaris mínimament desitjables.
2.- Smart city.
Els responsables polítics i el món acadèmic dedicats a aquestes qüestions ja van observar que aquest ràpid creixement de les ciutats, que comportava congestions de trànsit, pol·lució i desigualtats socials, era un factor de riscos econòmics, ambientals i socials que podien eclipsar o fins i tot inhabilitar la pròpia capacitat de les ciutats per proveir els ciutadans dels serveis adequats.
La resposta a aquests riscos és el que a partir dels anys 90 del segle XX es va començar a anomenar “Smart city” o ciutat intel·ligent.
No hi ha una definició única, ni jurídica, ni estàtica, de Smart city: inicialment es va associar a la ciutat gestionada per les noves tecnologies, posteriorment es va afegir l’element de la sostenibilitat ambiental, per posteriorment adonar-se’n que cap definició tenia sentit si no s’hi incloïen mencions a les persones o a la governança. Més recentment, s’ha incorporat al discurs sobre smart cities el fet que les ciutats no existeixen soles i aïllades, sinó que s’interrelacionen amb el seu entorn, amb altres ciutats i amb infraestructures d’abast supra urbà.
Per això, actualment, una Smart city podria ser definida com una àrea geogràfica determinada on elements com les tecnologies de la informació, la logística o la producció energètica, entre d’altres, cooperen per crear beneficis a la ciutadania en termes de benestar, cohesió social o qualitat ambiental, i tot això sota una governança participativa que vetlla per afavorir el progrés de la societat en el seu conjunt.
Més enllà d’una definició concreta (n’hi poden haver moltes altres), en el que sí que hi ha força acord és en el fet que una Smart city s’articula al voltant de quatre idees essencials:
- Les qüestions ambientals i les restriccions energètiques condicionen qualsevol decisió i activitat humana.
- La comunicació fluida dels actors entre si es fa cada cop més necessària: col·lectivitats, ciutadans, empreses, institucions.
- La recerca del benestar de la població és la fi última que ho justifica tot.
- La integració de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, la robòtica i els sistemes intel·ligents de transport, són els elements que han de permetre la gestió de tot això de manera mesurable, eficaç i transparent.
Sembla clar que la novetat principal en el concepte de Smart city no són ni la recerca del progrés social ni l’aspiració d’una millor gestió dels recursos per aconseguir-ho, sinó que la principal novetat és el fet d’adonar-se que les tecnologies de la informació poden ser les que permetin que això sigui més fàcil d’aconseguir.
Tanmateix, fins aquí s’oblida un factor essencial, abans esmentat, i és que les ciutats no viuen aïllades, sinó que, des del punt de vista de presa de decisions, de satisfacció de necessitats o de proveïment de productes i serveis de tota mena, hem de mirar a una escala superior: hauríem, doncs, de parlar de smart region, smart country, o smart world, ja que avui dia tot està interconnectat. En definitiva, es tracta d’aconseguir una smart society, en què totes les persones del món puguin accedir al màxim progrés personal i social possible.
Com s’adverteix, fins ara el concepte d’Smart city no ha tingut cap caràcter jurídic vinculant.
3.- Objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i agenda urbana.
El caràcter vinculant dels principis inspiradors de la Smart city no arriba fins a l’any 2015: en efecte, el 12 de desembre de 2015, en el marc de la XXI Conferència Internacional sobre Canvi Climàtic (COP21), de les Nacions Unides, 196 països van aprovar l’Acord de París, que va entrar en vigor el dia 4 de novembre del 2016.
Aquest Acord de París, que té la consideració de tractat internacional vinculant jurídicament, va aprovar l’Agenda 2030 sobre desenvolupament sostenible. L’Agenda 2030 inclou 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS): un conjunt d’objectius globals per erradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom. Cada objectiu té fites específiques que cal assolir en els propers 15 anys.
D’entre aquests ODS, el número 11 persegueix ciutats més sostenibles, inclusives, segures i resilients.
Aquesta, doncs, es podria considerar com la primera norma jurídica que obliga els estats, les administracions, les empreses i la ciutadania, a caminar cap als principis de la Smart city.
El desenvolupament d’aquest ODS número 11 es va vehicular a través de la Tercera Conferència de Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible —Hàbitat III— (Quito, 2016), que va tenir com a principal objectiu identificar els nous desafiaments i enfortir el compromís polític global, per assolir un desenvolupament urbà sostenible, mitjançant l’aprovació d’una nova Agenda Urbana, que defineix els paràmetres de les ciutats del segle XXI.
Es tracta d’un document estratègic, d’adhesió voluntària, que presenta la urbanització com un instrument poderós per aconseguir el desenvolupament sostenible, tant als països en desenvolupament com als països desenvolupats.
A partir d’aquí, els països han anat adoptant aquests objectius i estratègies a les seves respectives Agendes Urbanes.
Així, per exemple, l’Agenda Urbana Espanyola (presa en consideració pel Consell de Ministres de 22 de febrer de 2019) és un document estratègic, sense caràcter normatiu, i per tant d’adhesió voluntària que, de conformitat amb els criteris establerts per la Agenda 2030, la nova Agenda Urbana de les Nacions Unides (Quito 2016) i l’Agenda Urbana per a la Unió Europea (Amsterdam 2016) persegueix l’assoliment de la sostenibilitat de les polítiques de desenvolupament urbà. Constitueix, a més, un mètode de treball i un procés per a tots els actors, públics i privats, que intervenen a les ciutats i que busquen un desenvolupament equitatiu, just i sostenible des dels diferents camps d’actuació.
Després d’un treball d’elaboració intens i un ampli procés participatiu que ha durat gairebé un any, aquesta estratègia de desenvolupament urbà de caràcter integrat ofereix un Decàleg d’Objectius Estratègics que despleguen, alhora, un total de 30 objectius específics, i 291 línies de actuació, posant a disposició dels qui estiguin interessats en la seva implementació, un veritable menú a la carta perquè puguin elaborar els seus propis Plans d’acció. Tot això des d’una àmplia visió que inclou tots els pobles i ciutats amb independència de la seva mida i població, i sota el triple prisma de la sostenibilitat econòmica, social i medi ambiental.
D’aquí, doncs, penjaran els plans que vulguin desenvolupar cadascuna de les comunitats autònomes, cadascuna de les ciutats i pobles del país, etc.
Val a dir però que, per a la consecució dels ODS aprovats per les Nacions Unides el 2015, juntament amb aquestes Agendes urbanes sense caràcter normatiu, els diferents estats hauran d’aprovar lleis i reglaments vinculants per a persones, empreses i Administracions públiques, com per exemple a Espanya la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica, que sí que estableix drets i obligacions de compliment obligat.
Per tant, podem concloure que la manera de complir i implementar les obligacions que marquen les lleis (com per exemple la 7/21 esmentada), serà a través de les estratègies que recullin les Agendes urbanes. Una altra cosa és saber qui assumirà els costos elevadíssims que tot això suposa.
4.- Fons next generation.
En aquest context de bons propòsits, va arribar la pandèmia el 2020, fet que va tenir un gran impacte econòmic i social a tot el món.
Va ser en aquell moment que els líders europeus van decidir crear uns fons econòmics molt importants (750.000 milions d’euros), a través dels quals, aprofitant la necessitat de donar suport a famílies, empreses i administracions per pal·liar les conseqüències de la pandèmia, es fomentaria la consecució dels ODS aprovats per la cimera de París: apostar fort per una societat més digitalitzada, més sostenible i més cohesionada.
Per distribuir aquests fons, cada Estat Membre ha remès a la UE el seu pla de recuperació i resiliència, explicant les seves propostes per assolir un creixement sostenible al voltant de set iniciatives emblemàtiques (energies renovables, transport sostenible, digitalització, formació, etc). Un cop aprovats aquests Plans per la UE (el d’Espanya va ser aprovat el juny del 2021), es comencen a desplegar els mecanismes per mobilitzar els recursos econòmics cap a les estratègies proposades per cada estat i aprovades per la UE: bàsicament subvencions, convenis de col·laboració i contractes del sector públic.
Per tant, no ha estat sinó a causa de la pandèmia de la COVID-19, que aquells principis acordats a la cimera de París l’any 2015, s’ha pogut començar a implantar a les ciutats d’una forma real i ordenada, en base a unes regles de joc comunes i vinculants, a través de la priorització de fons europeus cap a aquesta direcció.
En els propers mesos i anys podrem fer balanç de fins a quin punt s’han aconseguit alguns dels objectius perseguits per aquestes polítiques globalment considerades com a prioritàries i urgents.
